El Socialista de Vallirana: Teresa Forcades i Vila

martes, 16 de julio de 2013

Teresa Forcades i Vila

Impulsora juntament amb Arcadi Oliveres Boadella del Procés Constituent a Catalunya

És monja benedictina al Monestir de St. Benet de Montserrat.

Neix el 1966 a Barcelona on estudia medicina.

El 1992 marxa als EEUU per realitzar l’especialitat de medicina interna a la Universitat de Nova York a Buffalo i els estudis teològics corresponents alMàster of Divinity a la Universitat de Harvard.

Va entrar al monestir l’any 1997.

És doctora en Salut Pública per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre les medicines alternatives (2004).

Llicenciada en teologia fonamental (2005) amb una tesi sobre el misteri de la Trinitat (“La Trinitat, avui”; PAMSA, 2005).

El 2008 es doctora per la Facultat de Teologia de Catalunya amb una tesi sobre el concepte de persona en la teologia trinitària clàssica en relació a la noció moderna de llibertat com autodeterminació.

Ha publicat també:
‘Els crims de les grans companyies farmacèutiques’ (Quaderns Cristianisme i Justícia, 2006 nº 146, en català, castellà i anglès)
‘La teologia feminista en la història’ (Fragmenta, 2007).
‘Ser persona, avui’ (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011)
‘Converses amb Teresa Forcades’ Eulàlia Tort (Editorial Dau, 2012)

Ha realitzat la seva investigació de postdoctorat a la Universitat Humboldt de Berlín a Alemanya a fi d’aprofundir el diàleg entre la noció teològica de persona i les nocions de subjectivació de certes antropologies contemporànies (ex. Lacan, Zizek, Boyarin).

Actualment prepara un llibre sobre la medicalització.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

A tots els socialistes

En aquests temps en què ser Socialista sembla, com a mínim, complicat, atès que les esquerres sembla que hagin perdut el rumb davant l'ofensiva del neoliberalisme, és important no perdre la dignitat, encara que sigui per respecte als antecessors socialistes que van lluitar per aconseguir una societat més justa.
Incomprensiblement, les esquerres europees, intenten salvar el capitalisme financer que ens està ofegant en la crisi que ha generat, en comptes de combatre al sistema en nom del progrés i la justícia. El proletariat fart del surrealisme de les esquerres, castiga de forma reiterada a les urnes, la manca de polítiques socialdemòcrates que apostin per un canvi real de la nostra societat.
El gir del vot cap a la dreta populista és ja una clara realitat, i els dirigents dels partits d'esquerres no reaccionen, ni tan sols analitzen en profunditat l'abstenció política. La revolució neoconservadora ha emprès des dels anys vuitanta la demolició sistemàtica del model de l'Estat social, adquirit en renyides lluites històriques i amb grans sacrificis de moviments obrers del segle XX. A Europa, aquesta ofensiva ha estat acompanyada per l'esquerra sota el pretext mentider de la construcció europea. La socialdemocràcia, i més encara social-liberalisme, sotmetent-se a aquest model, han tirat per la borda les seves ideologies socialistes, els seus valors més fonamentals de solidaritat; en el millor dels casos, com Alemanya, Espanya o França, han defensat unes polítiques de privatització ocultes darrere unes xarxes socials per protegir els més febles, en el pitjor dels casos (blairisme) s'han convertit en punta de llança de la reacció ultraliberal, quan no simplement han desaparegut com Itàlia.
La crisi actual del model liberal europeu posa avui en evidència la impotència de l'esquerra: no només no pot oposar-se a l'ofensiva del liberalisme, que vol sempre més privatitzacions, sinó que està ara sense projecte, sense programa i ha perdut, llevat dels països del nord, el suport de les classes populars. Convertit en el partit de les classes mitjanes, ja ni tan sols és capaç de protegir-les, ja que aquestes pateixen a tot arreu la devaluació dels seus estatus social, que atribueixen en general a la fiscalitat creixent de les polítiques públiques.
Mentrestant, l'extrema dreta europea collita a tot arreu els fruits enverinats de la deriva popular, la deriva de les esquerres.

La pèrdua d'identitat de les esquerres és un fet: a força d'haver apostat per l'economia liberal, es veu arrossegada per la "dretanització" de la societat.

La gent ja no veu a l'esquerra com una alternativa, és més, la veu igual que la dreta, i estem recollint el seu despit.
Cal entre tots prendre nota del que s'ha fet malament, aprendre dels nostres errors. Sotmetre'ns a un seriós examen de consciència preguntant-nos com hem deixat instal.lar una economia mundial potencialment delinqüent, amb un sistema bancari a l'ombra, que, per mitjà dels actius tòxics, representen més de 650.000 miliards de dòlars, deu vegades el PIB mundial! Mentre es demana als de sempre, als assalariats més febles als funcionaris que defensen el servei públic, a les classes mitjanes que carreguen amb la part més gran dels impostos, als obrers endeutats i devaluats, als joves abandonats al camí de la vida, que paguin per salvar aquest sistema delinqüent.
Si és veritat que l'esquerra no ha instaurat aquest sistema, no menys cert és que no ha fet res per combatre'l des de fa massa temps. Sense autocrítica no ressorgirà l'esquerra.
Cal trobar alè per oferir un projecte que superi l'ordre existent, tenint clar quin camí hem de prendre i assumir amb franquesa el nostre projecte, sense avergonyir-nos de la nostra identitat.
Hem de prendre consciència de la revolució que s'ha produït en les mentalitats, prenent els exemples tant de la primavera àrab com del moviment 15-M espanyol, prenent nota de les seves justes reivindicacions i reforçar la democràcia que tant ens ha costat.

Hem d'apostar pel canvi, canviant des de dins, canviant les formes i les funcions dels partits, democratitzant les relacions amb el poble, amb la base.
Hem de començar a caminar sense manipular les masses, defensant un programa realista i realitzable, escoltant i rebutjant la mentida, defensant l'ètica i combatent enèrgicament la corrupció, recuperant així, la política democràtica moderna.

Recordant una frase de Karl Marx, "Els filòsofs s'han limitat a interpretar el món de diferents maneres, del que es tracta és de transformar-lo", o una altra del company Pablo Iglesias, "La transformació total del país no es pot fer tirant simplement paperetes a les urnes ... estem ja farts d'assajos de democràcia, que s'implanti al país la nostra democràcia ".

L'esquerra, ha de representar l'esperança d'un món millor.